diumenge 20 de novembre de 2011

Santuari de Cabrera

Tot va començar fa mesos en llegir la proposta de l’excursió a la revista Descobrir:

El passadís cap al santuari de Cabrera

Cabrera, vist des de la plana de Vic, és inconfusible: una llarga serra, plana de dalt amb un tall al bell mig que la divideix en dos. Del castell, en resten quatre pedres, però ens hi espera un altre tresor, el santuari de la Mare de Déu de Cabrera. L’indret és un petit paradís de pau i bellesa que ens reserva una extensa panoràmica.

Com que pintava molt i molt bé, ens vam llençar a l’aventura d’explorar un paratge desconegut i vam convocar la Penya el 19 de novembre.

De bon matí —és una manera de dir, perquè això de matinar no és el nostre fort— emprenem la ruta. La plana de Vic ens rep amb la seva tradicional boira ben espessa. De moment, sembla que de panoràmiques res de res. Però, a mesura que guanyem alçada, sortim del túnel de boira i “oh!, oh!, oh!” quin dia tan esplèndid!

Deixem els cotxes a Sant Julià de Cabrera i comencem la caminada. “Per pujar a Cabrera, tot i que a primer cop d’ull no ho sembli, hi ha camins per triar i remenar” havíem llegit a la fitxa. I quin camí triem? El primer que trobem indicat! Som-hi, valents! El pendent és cada vegada més i més fort, i fins i tot hem de grimpar com les cabretes (potser d’aquí ve el nom de Cabrera?). Segurament és la drecera més directa per arribar al cim de la serra: guanyem temps, però ens hi deixem la bufera!

L’esforç, però, val la pena perquè la recompensa és magnífica. Només cal veure les fotografies: el Montseny, Montserrat, el Pedraforca, el Cadí, el Puigmal, el Canigó... i aquest misteriós mar de boira que embolcalla la terra baixa. I més a prop, la fageda tardoral, les cingleres abismals, els roures de mil colors, el grèvol lluent, els bolets on viuen els follets del bosc, l’estimball a dreta i esquerra del camí, la talaia privilegiada del castell... En fi, una recàrrega completa de la bateria de l’esperit.

Una estoneta de descans vora el santuari, les fotos de rigor per deixar constància de l’objectiu assolit i comencem la baixada que, si bé no és tan bèstia com la pujada, ens acaba de destrossar les cames del tot.

Després, un dinar reparador a base de “cuina casolana” i una volteta per Cantonigròs quan ja s’ha fet fosc, amb visita guiada inclosa a la botiga d’embotits i annexos.
 
En definitiva, una altra bona experiència viscuda per la Penya del Morro Fi, encara que l’endemà la majoria dels components estiguéssim cuixits, baldats, esllomats i esmaperduts! Aquesta vegada sí que es pot dir que hem caminat!



















































diumenge 25 de maig de 2008

5ª sortida: 5 d'abril de 2008 La Calçotada

El nostre recorregut i una mica de cultureta

Acte I: Guimerà L’autèntic atractiu és el nucli medieval, un laberint de carrers que van pujant cap a l'església de Santa Maria o cap a la Torre. Hi ha arcades, cobertes, escales... i tot molt ben conservat. Els carrers de la part baixa del poble estan creuats per passeres, ja sigui en galeria coberta o en balconada, per comunicar les cases d'una banda del carrer i l'altra. Les cases tenen sortida a un carrer per l'entrada principal i a un altre de nivell superior per les golfes. Passejant pel carrers, les cases de pedra amb detalls i elements decoratius a portes, finestres i arcades, fan reviure temps llunyans: fins al segle X. Guimerà va créixer a l’entorn del castell i, a començament del segle XIV, va sortir del primer recinte medieval i es van refer les muralles per formar un conjunt que tancava tota la vila amb portals d’entrada en diferents llocs estratègics i torres de defensa. S'edificaren també la nova església gòtica i la capella de Sant Esteve de la plaça.

Acte II: Monestir de Vallbona de les Monges És un cenobi cistercenc femení fundat al segle XII. Té els seus inicis en unes agrupacions mixtes d’ermitans que, organitzats en forma de comunitat, observen la Regla de sant Benet. La primera notícia documentada data de l’any 1153. Al 1175 els homes es traslladen al Montsant i la comunitat, llavors exclusivament femenina, s’incorpora a l’Orde del Císter. Els reis Jaume el Conqueridor i Alfons el Savi, amb llurs mullers i corts, s’hi hostatjaren repetidament, motiu d’inspiració dels trobadors de l’època. A l’interior del temple hi ha el sarcòfag senzill i llis de la reina Violant d’Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor, que va voler ser enterrada a Vallbona; davant mateix, hi ha la tomba de la seva filla, la princesa Sança d’Aragó. Vallbona és i ha estat sempre un fogar de vida contemplativa i un centre de cultura, de treball i de pregària. Des del segle XIII, Vallbona va tenir escola monacal, on rebien formació noies de la noblesa. A l'escola hi havia l’scriptorium, on un grup de monges es dedicaven a copiar i ornamentar els còdexs. A les seves aules es conreava la gramàtica, la litúrgia, la cal·ligrafia, la miniatura, la música i el teixit i brodat.

Entreacte Ostres! Amb tanta cultura, que no se’ns oblidi l’objectiu de l’excursió: l'esperada calçotada per refer-nos físicament i anímica. Restaurant: "Les Espelmes" Carretera N-240 de Valls a Montblanc, km. 28



Acte III: Montblanc Per pair el dinar, fem una passejadeta per la capital de la Conca de Barberà. Destaca el monumental conjunt medieval encerclat per unes muralles molt ben conservades. Sovint va ser residència dels reis i s’hi celebraren corts generals.



LA CRÒNICA:

En aquesta sortida ja no vam poder dissimular. L’excursió només va ser una excusa per menjar calçots, i tot el que va venir darrere: vi, carns, salses, cava, crema i per als qui encara els quedés gana, una taronja…

Com sempre ens va fer un dia fantàstic. La visita que vam fer a Guimerà pel mati va ser molt agradable (la coca també) i la del Monestir de Vallbona de les Monges molt interessant .

Al migdia es va afegir al grup l’Ignasi, i el dinar, com sempre, va ser molt divertit. El millor que tenen aquestes sortides es el tip de riure que ens fem.

Per la tarda vam visitar Montblanc, preciós i molt ben conservat. Per una estona ens vam traslladar a l’Edat Mitjana i vam llegir entre tots la llegenda de Sant Jordi.

Només hi va faltar la Carme, encara que aquest cop no crec que penses massa en tots nosaltres, doncs estava passant un cap de setmana de relax, aigües termals i massatges...