10 de desembre de 2015: Sortida a L'Ametlla del Vallès i dinar de Nadal

Cap a Mura i el Puig de la Balma

Una molt bonica excursió a pocs km de Barcelona, tot i que sembli molt lluny.

Ens trobem a 2/4 de 10 i en dos cotxes ens arribem a Mura passant per Terrassa i Matadepera. La ruta és molt bonica però terriblement revirada, hi ha més d'un mareig que per molt poc no acaba en tragèdia.

El primer que fem un cop a Mura és buscar un lloc per esmorzar, i un cop recuperats del mareig i amb l'estomac plè comencem l'excursió.

El temps s'aguanta amb prou feines i fa fresqueta, però ben aviat comença a sobrar roba quan, un cop atravessada la riera de les Nespres, comencem a pujar cap a la Creu de la Vila. Tot el camí està molt ben marcat i amb indicadors.

Un cop passada la Creu s'acaba la pujada i anem seguint per un camí força planer i  molt agradable, després de tanta pluja tot està verd i florit.

Aviat veiem una bona vista del Puig de la Balma, a on hem d'arribar. Atravessem no sense dificultat i molta conya el torrent del Puig i ens enfilem de nou ara ja el darrer tram abans d'arribar a la masia, tot passant per un estable ple de bens.

Cau un bon doll d'aigua des del capdemunt de la balma, però gràcies al servei d'acompanyament amb paraigües del Lluís podem passar sense mullar-nos.

A la masia ens rep, com és habitual, en Josep Llorenç, el propietari, que accepta fer-nos una petita rebaixa per visitar la masia. La veritat és que la visita val la pena, tot està tal com es feia servir fa 200 anys. El mas té 800 anys d'història i hi arribàven a viure fins a 25 persones.

Després de recòrrer tot el que és visitable tornem cap a Mura per un altre camí, tot passant per la Vila, una altra masia molt gran que es fa servir com allotjament rural.

Anem baixant el fort pendent fins arribar de nou al torrent del Puig que travessem sense problemes. Més difícil resulta resseguir-lo per sobre de les pedres lliscants plenes de molsa i verdet fins arribar al cami eixut. Hi ha algun moment dramàtic.

Després anem resseguint la riera fins arribar de nou al punt de partida. Una excursió molt maca que hem fet en poc menys de 3 hores comptant la visita al mas.

Després anem a dinara a Cal Carter on ja teníem taula reservada i on mengem de conya. En acabar no tenim temps per passejar pel poble doncs comença a ploure força, aixi que pujem als cotxes i tornem cap a caseta passant per Rocafort i El Pont de Vilomara per agafar l'autopista de Manresa.

Santuari de Cabrera

Tot va començar fa mesos en llegir la proposta de l’excursió a la revista Descobrir:

El passadís cap al santuari de Cabrera

Cabrera, vist des de la plana de Vic, és inconfusible: una llarga serra, plana de dalt amb un tall al bell mig que la divideix en dos. Del castell, en resten quatre pedres, però ens hi espera un altre tresor, el santuari de la Mare de Déu de Cabrera. L’indret és un petit paradís de pau i bellesa que ens reserva una extensa panoràmica.

Com que pintava molt i molt bé, ens vam llençar a l’aventura d’explorar un paratge desconegut i vam convocar la Penya el 19 de novembre.

De bon matí —és una manera de dir, perquè això de matinar no és el nostre fort— emprenem la ruta. La plana de Vic ens rep amb la seva tradicional boira ben espessa. De moment, sembla que de panoràmiques res de res. Però, a mesura que guanyem alçada, sortim del túnel de boira i “oh!, oh!, oh!” quin dia tan esplèndid!

Deixem els cotxes a Sant Julià de Cabrera i comencem la caminada. “Per pujar a Cabrera, tot i que a primer cop d’ull no ho sembli, hi ha camins per triar i remenar” havíem llegit a la fitxa. I quin camí triem? El primer que trobem indicat! Som-hi, valents! El pendent és cada vegada més i més fort, i fins i tot hem de grimpar com les cabretes (potser d’aquí ve el nom de Cabrera?). Segurament és la drecera més directa per arribar al cim de la serra: guanyem temps, però ens hi deixem la bufera!

L’esforç, però, val la pena perquè la recompensa és magnífica. Només cal veure les fotografies: el Montseny, Montserrat, el Pedraforca, el Cadí, el Puigmal, el Canigó... i aquest misteriós mar de boira que embolcalla la terra baixa. I més a prop, la fageda tardoral, les cingleres abismals, els roures de mil colors, el grèvol lluent, els bolets on viuen els follets del bosc, l’estimball a dreta i esquerra del camí, la talaia privilegiada del castell... En fi, una recàrrega completa de la bateria de l’esperit.

Una estoneta de descans vora el santuari, les fotos de rigor per deixar constància de l’objectiu assolit i comencem la baixada que, si bé no és tan bèstia com la pujada, ens acaba de destrossar les cames del tot.

Després, un dinar reparador a base de “cuina casolana” i una volteta per Cantonigròs quan ja s’ha fet fosc, amb visita guiada inclosa a la botiga d’embotits i annexos.

 

En definitiva, una altra bona experiència viscuda per la Penya del Morro Fi, encara que l’endemà la majoria dels components estiguéssim cuixits, baldats, esllomats i esmaperduts! Aquesta vegada sí que es pot dir que hem caminat!