diumenge, 20 de novembre de 2011

Santuari de Cabrera

Tot va començar fa mesos en llegir la proposta de l’excursió a la revista Descobrir:

El passadís cap al santuari de Cabrera

Cabrera, vist des de la plana de Vic, és inconfusible: una llarga serra, plana de dalt amb un tall al bell mig que la divideix en dos. Del castell, en resten quatre pedres, però ens hi espera un altre tresor, el santuari de la Mare de Déu de Cabrera. L’indret és un petit paradís de pau i bellesa que ens reserva una extensa panoràmica.

Com que pintava molt i molt bé, ens vam llençar a l’aventura d’explorar un paratge desconegut i vam convocar la Penya el 19 de novembre.

De bon matí —és una manera de dir, perquè això de matinar no és el nostre fort— emprenem la ruta. La plana de Vic ens rep amb la seva tradicional boira ben espessa. De moment, sembla que de panoràmiques res de res. Però, a mesura que guanyem alçada, sortim del túnel de boira i “oh!, oh!, oh!” quin dia tan esplèndid!

Deixem els cotxes a Sant Julià de Cabrera i comencem la caminada. “Per pujar a Cabrera, tot i que a primer cop d’ull no ho sembli, hi ha camins per triar i remenar” havíem llegit a la fitxa. I quin camí triem? El primer que trobem indicat! Som-hi, valents! El pendent és cada vegada més i més fort, i fins i tot hem de grimpar com les cabretes (potser d’aquí ve el nom de Cabrera?). Segurament és la drecera més directa per arribar al cim de la serra: guanyem temps, però ens hi deixem la bufera!

L’esforç, però, val la pena perquè la recompensa és magnífica. Només cal veure les fotografies: el Montseny, Montserrat, el Pedraforca, el Cadí, el Puigmal, el Canigó... i aquest misteriós mar de boira que embolcalla la terra baixa. I més a prop, la fageda tardoral, les cingleres abismals, els roures de mil colors, el grèvol lluent, els bolets on viuen els follets del bosc, l’estimball a dreta i esquerra del camí, la talaia privilegiada del castell... En fi, una recàrrega completa de la bateria de l’esperit.

Una estoneta de descans vora el santuari, les fotos de rigor per deixar constància de l’objectiu assolit i comencem la baixada que, si bé no és tan bèstia com la pujada, ens acaba de destrossar les cames del tot.

Després, un dinar reparador a base de “cuina casolana” i una volteta per Cantonigròs quan ja s’ha fet fosc, amb visita guiada inclosa a la botiga d’embotits i annexos.
 
En definitiva, una altra bona experiència viscuda per la Penya del Morro Fi, encara que l’endemà la majoria dels components estiguéssim cuixits, baldats, esllomats i esmaperduts! Aquesta vegada sí que es pot dir que hem caminat!



















































2 comentaris:

Roberta ha dit...

Estas fotos son preciosas, sin duda el santuario tiene que ser un lugar que merece la pena. Muchas gracias por estas fotos y a seguir adealnte.
Roby de prestiti on line

ALPIN_&_LIVE_PREPARATION ha dit...

Bones, podria utilitzar una foto per un treball que estic fent sobre excursions per el cabrarès?

gràcies