2ª sortida: 28/10/2007 Rocamaura i massís del Montgrí

INTRODUCCIÓ:

Rocamaura i massís del Montgrí

El Rocamaura és un contrafort del massís del Montgrí que sobresurt a ponent de l’Estartit. Des del cim, a 225 m sobre el nivell del mar, es domina el poble i les illes Medes. L’Estartit, si bé devia ocupar-se ja de més antic, neix com a poble a partir del segle XVIII quan la pirateria havia minvat. Es tractava d’una petita població de pescadors que aprofitaren uns caladors de peix excepcionals. El seu desenvolupament ha anat molt lligat a l’activitat marítima. Els carrers de Santa Anna i de les Illes són els més antics d’aquesta població i avui en dia en són l’eix principal.
El massís del Montgrí s'eleva entre la mar, damunt la qual cau bruscament formant grans penya-segats, i la plana, al límit entre l'Alt Empordà i el Baix Empordà, dins el terme de Torroella de Montgrí. D’oest a est, s'afileren la muntanya d'Ullà, la muntanya de Santa Caterina (316 m), que té al cim el castell medieval de Montgrí, el Montplà i a continuació l'altiplà anomenat la Muntanya Gran. A l'extrem sudest hi ha dos turons similars anomenats Torre Moratxa i Rocamaura. El darrer, que cau encinglerat damunt l'Estartit, és el nostre objectiu.
A bans, però, ens arribarem fins al cap d’Oltrera per observar l’abrupte tram marítim del Montgrí, que és de costa rocallosa i feréstega, amb un relleu irregular format per puntes i caps que tanquen petits golfs, i que s’estén fins a Montgó. Hi ha cales petites, coves, illots i penya-segats que en algun punt arriben als cent metres d’alçada. El seu ric paisatge marí converteix la zona en una interessant zona de busseig.
Al massís, en contrast amb l'esponerosa vegetació de la plana empordanesa, gairebé no hi ha conreus ni arbrat (restes d'oliveres, garrigues, matollar, herbes aromàtiques...) i té una característica coloració grisa. A més, els incendis dels darrers anys han malmès molt els boscos de pi blanc i d’alzines sureres.
Tant des del cap d’Oltrera com des del Rocamaura tindrem una molt bona perspectiva de les illes Medes, que són geològicament la prolongació del massís del Montgrí. Pel seu caràcter esquerp i estratègic, a poc més d’un quilòmetre de l’Estartit, les Medes van ser niu de pirates i bastió militar. Per la seva importància biològica i ecològica, sobretot del seu fons, l’any 1990 van ser declarades parc natural marí.

CRÒNICA (en format Auca):

Primera estació (el despertar):
El despertador va tocar i a dormir em volia quedar
Sort que un bon cafè com nou em va deixar
A certes edats sortir de nit ja no és “plan”
Les sabates de muntanya a on estan?
Corrents que a can Toni-Carme vàrem anar
I ells ben equipats ja els vàrem trobar

Segona estació (el bocata)
Les dues guies ens esperen
Entre riure, bocata i cafè, les muntanyes ja s’esperen
El viatge és divertit
I el cotxe d'en Toni no és petit

Tercera estació (la Cala)
A l’Estartit hem arribat
I la bona vida s’ha acabat
Però primer el més important
Hem de reservar el Restaurant
La Muntanya comença a pujar
I en Miquel les “bambes” ens ha d’ensenyar
Al costat d’una caseta vam passar
I a tots l’enveja se’ns va disparar
Quan el camí es comença a complicar
La Carme, La Francesca i en Miquel ens van abandonar
La Rosa com un GPs va
I ningú la pot despistar
A la cala ens va portar
I la Montse un acudit va explicar
Una barca amb “negres vàrem observar
Una pastera serà?
Però la vista d’en Toni ens va aclarar
Submarinistes d’excursió va divisar
Desprès de la vista observar
Al·lucinats ens vàrem quedar
De tornada vàrem començar
Però l’esperit escolta us va excitar



Quarta estació (la súper pujada)
Amb la gana, el mal de peu vaig protestar
Però la colla excursionista em va fer callar
La pujada vàrem començar
I amb aire i vents em vàreu amenaçar
En Toni la marxa va encapçalar
La Montse la va tancar
La pujada dura va estar
Però fins el final vàrem arribar
La vista ens va al·lucinar
I les fotos ens vàrem realitzar
La baixada pitjor no va estar
I ningú el cul a terra va posar

Cinquena estació (la Paella)
Per fí el patiment vàrem acabar
I a la paella vàrem anar
La Carme, la Francesca i en Miquel, en espera
la cervesa les ha deixat amb estat alegre
la paella ben plens ens va deixar
i el vi alegria ens va donar

Sisena estació (el passeig)
Per la figura cuidar
Desprès vàrem anar a caminar
Per l’Estartit vàrem passejar
I a un cafè vàrem anar
A riure vàrem tornar
I el vespre va avançar
A acomiadar-nos vàrem començar
I petons ens vàrem donar

Setena estació : la tornada
Al cotxe ens vàrem ficar
I per el cansament i el vi, vàrem callar
A Barcelona vàrem arribar
I les ampolles els peus em van torturar

Vuitena estació (el resum)
Caminar i dormir poc és un disgust
Però amb bona companyia és un gust.