dimecres, 5 de desembre del 2007

2ª sortida: 28/10/2007 Rocamaura i massís del Montgrí

INTRODUCCIÓ:
Rocamaura i massís del Montgrí

El Rocamaura és un contrafort del massís del Montgrí que sobresurt a ponent de l’Estartit. Des del cim, a 225 m sobre el nivell del mar, es domina el poble i les illes Medes. L’Estartit, si bé devia ocupar-se ja de més antic, neix com a poble a partir del segle XVIII quan la pirateria havia minvat. Es tractava d’una petita població de pescadors que aprofitaren uns caladors de peix excepcionals. El seu desenvolupament ha anat molt lligat a l’activitat marítima. Els carrers de Santa Anna i de les Illes són els més antics d’aquesta població i avui en dia en són l’eix principal.
El massís del Montgrí s'eleva entre la mar, damunt la qual cau bruscament formant grans penya-segats, i la plana, al límit entre l'Alt Empordà i el Baix Empordà, dins el terme de Torroella de Montgrí. D’oest a est, s'afileren la muntanya d'Ullà, la muntanya de Santa Caterina (316 m), que té al cim el castell medieval de Montgrí, el Montplà i a continuació l'altiplà anomenat la Muntanya Gran. A l'extrem sudest hi ha dos turons similars anomenats Torre Moratxa i Rocamaura. El darrer, que cau encinglerat damunt l'Estartit, és el nostre objectiu.
A bans, però, ens arribarem fins al cap d’Oltrera per observar l’abrupte tram marítim del Montgrí, que és de costa rocallosa i feréstega, amb un relleu irregular format per puntes i caps que tanquen petits golfs, i que s’estén fins a Montgó. Hi ha cales petites, coves, illots i penya-segats que en algun punt arriben als cent metres d’alçada. El seu ric paisatge marí converteix la zona en una interessant zona de busseig.
Al massís, en contrast amb l'esponerosa vegetació de la plana empordanesa, gairebé no hi ha conreus ni arbrat (restes d'oliveres, garrigues, matollar, herbes aromàtiques...) i té una característica coloració grisa. A més, els incendis dels darrers anys han malmès molt els boscos de pi blanc i d’alzines sureres.
Tant des del cap d’Oltrera com des del Rocamaura tindrem una molt bona perspectiva de les illes Medes, que són geològicament la prolongació del massís del Montgrí. Pel seu caràcter esquerp i estratègic, a poc més d’un quilòmetre de l’Estartit, les Medes van ser niu de pirates i bastió militar. Per la seva importància biològica i ecològica, sobretot del seu fons, l’any 1990 van ser declarades parc natural marí.


CRÒNICA (en format Auca):

Primera estació (el despertar):
El despertador va tocar i a dormir em volia quedar
Sort que un bon cafè com nou em va deixar
A certes edats sortir de nit ja no és “plan”
Les sabates de muntanya a on estan?
Corrents que a can Toni-Carme vàrem anar
I ells ben equipats ja els vàrem trobar
Segona estació (el bocata)
Les dues guies ens esperen
Entre riure, bocata i cafè, les muntanyes ja s’esperen
El viatge és divertit
I el cotxe d'en Toni no és petit
Tercera estació (la Cala)
A l’Estartit hem arribat
I la bona vida s’ha acabat
Però primer el més important
Hem de reservar el Restaurant
La Muntanya comença a pujar
I en Miquel les “bambes” ens ha d’ensenyar
Al costat d’una caseta vam passar
I a tots l’enveja se’ns va disparar
Quan el camí es comença a complicar
La Carme, La Francesca i en Miquel ens van abandonar
La Rosa com un GPs va
I ningú la pot despistar
A la cala ens va portar
I la Montse un acudit va explicar
Una barca amb “negres vàrem observar
Una pastera serà?
Però la vista d’en Toni ens va aclarar
Submarinistes d’excursió va divisar
Desprès de la vista observar
Al·lucinats ens vàrem quedar
De tornada vàrem començar
Però l’esperit escolta us va excitar



Quarta estació (la súper pujada)
Amb la gana, el mal de peu vaig protestar
Però la colla excursionista em va fer callar
La pujada vàrem començar
I amb aire i vents em vàreu amenaçar
En Toni la marxa va encapçalar
La Montse la va tancar
La pujada dura va estar
Però fins el final vàrem arribar
La vista ens va al·lucinar
I les fotos ens vàrem realitzar
La baixada pitjor no va estar
I ningú el cul a terra va posar






Cinquena estació (la Paella)
Per fí el patiment vàrem acabar
I a la paella vàrem anar
La Carme, la Francesca i en Miquel, en espera
la cervesa les ha deixat amb estat alegre
la paella ben plens ens va deixar
i el vi alegria ens va donar



Sisena estació (el passeig)
Per la figura cuidar
Desprès vàrem anar a caminar
Per l’Estartit vàrem passejar
I a un cafè vàrem anar
A riure vàrem tornar
I el vespre va avançar
A acomiadar-nos vàrem començar
I petons ens vàrem donar

Setena estació : la tornada
Al cotxe ens vàrem ficar
I per el cansament i el vi, vàrem callar
A Barcelona vàrem arribar
I les ampolles els peus em van torturar

Vuitena estació (el resum)
Caminar i dormir poc és un disgust
Però amb bona companyia és un gust.





dimarts, 2 d’octubre del 2007

1ª sortida: 29/9/2007 El Bosc de la Grevolosa

INTRODUCCIÓ:


D'entre la diversitat de racons encisadors que s'amaguen per tot l'entorn natural del terme de Sant Pere de Torelló, n'hi ha un d'especialment admirable i estimat: la fageda de la Grevolosa. El lloc és poblat per centenars de faigs de mides extraordinàries: n'hi ha que arriben al metre de diàmetre i depassen els trenta metres d'alçada. Es tracta d'uns dels faigs més alts de Catalunya i alguns d'ells han estat catalogats com a monumentals. El silenci, la penombra i la immensitat de l'arbreda confereixen una màgia especial a l'indret, que sembla talment una catedral bastida per la natura.
En l’excursió al Bosc de la Grevolosa caminarem per la vall del Fornés, al veïnat de Sant Andreu de la Vola, i el recorregut ens permetrà conèixer un típic paisatge de muntanya mitjana humida, on les alzines deixen pas a les rouredes i fagedes. Al sotabosc, com el nom indica, el grèvol és abundant. L’indret, situat dins de l’espai natural de Puigsacalm-Bellmunt, està actualment afectat per la construcció del túnel de Bracons.

Per arribar a la Grevolosa es pot deixar el cotxe a l'alçada del quilòmetre 23 de la B-5224, a mig camí entre el nucli de Sant Pere i el Coll de Bracons, prop de La Vola. Arran de la carretera neix el camí que porta a la fageda al cap d'uns trenta minuts de caminada. Hi ha també un altre camí que comença al mateix Coll de Bracons i davalla fins a la Grevolosa.

Durada aproximada: de 2 a 2,30 h.
Desnivell: ridícul
Dificultat: mínima
A l'abast de tothom. Per mantenir-se en forma, fins i tot les persones d'edat avançada.
Ideal per recuperar la tranquil·litat d'esperit i refer- se de l'estrès diari.






LA CRÒNICA:




La primera sortida de la “Penya“ no va decebre ningú: Molt ben organitzada , hi va haver temps per tot: caminar, riure, menjar i també per reflexionar envoltats de natura.






A les nou del matí, com un rellotge, ens vam trobar amb la Montse a la Garriga, per continuar fins a les Masies de Voltregà per fer un cafetò i un entrepà a “Cal Peyo”. Amb les piles carregades, i la taula reservada per dinar, vam sortir cap al nostre destí: La Carme i en Miquel cap a Vic (molt bona la llangonissa , gràcies!!!) i la resta cap al quilòmetre 23 de la B-5224 a mig camí entre Sant Pere i el Coll de Bracons. Allà vam aparcar el super Kangoo en un revolt i vam començar la nostra aventura enmig de faigs, grèvol, tanques d’autèntica “enginyeria rural” , ocells.......un regal per als sentits . El nostre destí era una catedral gòtico-vegetal, de gegantines columnes de faig , una llum preciosa i un silenci que sabia greu trencar. Després d’uns minuts de reflexió i d’immortalitzar el moment (amb relliscada inclosa), vam començar a desfer el camí, per retrobar-nos per dinar.

Va ser un dia rodó, fins i tot el temps va acompanyar: només van caure quatre gotes mal comptades i res “d’agulletes”, potser per l’aquarius del Toni ? , potser perquè estem en forma ?.
Per cert, la lliçó magistral de fotografia la farem properament, quan hi siguem tots. No val fer campana !!