5ª sortida: 5 d'abril de 2008 La Calçotada

El nostre recorregut i una mica de cultureta

Acte I: Guimerà L’autèntic atractiu és el nucli medieval, un laberint de carrers que van pujant cap a l'església de Santa Maria o cap a la Torre. Hi ha arcades, cobertes, escales... i tot molt ben conservat. Els carrers de la part baixa del poble estan creuats per passeres, ja sigui en galeria coberta o en balconada, per comunicar les cases d'una banda del carrer i l'altra. Les cases tenen sortida a un carrer per l'entrada principal i a un altre de nivell superior per les golfes. Passejant pel carrers, les cases de pedra amb detalls i elements decoratius a portes, finestres i arcades, fan reviure temps llunyans: fins al segle X. Guimerà va créixer a l’entorn del castell i, a començament del segle XIV, va sortir del primer recinte medieval i es van refer les muralles per formar un conjunt que tancava tota la vila amb portals d’entrada en diferents llocs estratègics i torres de defensa. S'edificaren també la nova església gòtica i la capella de Sant Esteve de la plaça.

Acte II: Monestir de Vallbona de les Monges És un cenobi cistercenc femení fundat al segle XII. Té els seus inicis en unes agrupacions mixtes d’ermitans que, organitzats en forma de comunitat, observen la Regla de sant Benet. La primera notícia documentada data de l’any 1153. Al 1175 els homes es traslladen al Montsant i la comunitat, llavors exclusivament femenina, s’incorpora a l’Orde del Císter. Els reis Jaume el Conqueridor i Alfons el Savi, amb llurs mullers i corts, s’hi hostatjaren repetidament, motiu d’inspiració dels trobadors de l’època. A l’interior del temple hi ha el sarcòfag senzill i llis de la reina Violant d’Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor, que va voler ser enterrada a Vallbona; davant mateix, hi ha la tomba de la seva filla, la princesa Sança d’Aragó. Vallbona és i ha estat sempre un fogar de vida contemplativa i un centre de cultura, de treball i de pregària. Des del segle XIII, Vallbona va tenir escola monacal, on rebien formació noies de la noblesa. A l'escola hi havia l’scriptorium, on un grup de monges es dedicaven a copiar i ornamentar els còdexs. A les seves aules es conreava la gramàtica, la litúrgia, la cal·ligrafia, la miniatura, la música i el teixit i brodat.

Entreacte Ostres! Amb tanta cultura, que no se’ns oblidi l’objectiu de l’excursió: l'esperada calçotada per refer-nos físicament i anímica. Restaurant: "Les Espelmes" Carretera N-240 de Valls a Montblanc, km. 28



Acte III: Montblanc Per pair el dinar, fem una passejadeta per la capital de la Conca de Barberà. Destaca el monumental conjunt medieval encerclat per unes muralles molt ben conservades. Sovint va ser residència dels reis i s’hi celebraren corts generals.



LA CRÒNICA:

En aquesta sortida ja no vam poder dissimular. L’excursió només va ser una excusa per menjar calçots, i tot el que va venir darrere: vi, carns, salses, cava, crema i per als qui encara els quedés gana, una taronja…

Com sempre ens va fer un dia fantàstic. La visita que vam fer a Guimerà pel mati va ser molt agradable (la coca també) i la del Monestir de Vallbona de les Monges molt interessant .

Al migdia es va afegir al grup l’Ignasi, i el dinar, com sempre, va ser molt divertit. El millor que tenen aquestes sortides es el tip de riure que ens fem.

Per la tarda vam visitar Montblanc, preciós i molt ben conservat. Per una estona ens vam traslladar a l’Edat Mitjana i vam llegir entre tots la llegenda de Sant Jordi.

Només hi va faltar la Carme, encara que aquest cop no crec que penses massa en tots nosaltres, doncs estava passant un cap de setmana de relax, aigües termals i massatges...

4ª sortida: 27 de gener de 2008 El Castell de Taradell

INTRODUCCIÓ:

L’objectiu de la nostra caminada és el castell de Taradell, que s'aixeca a llevant d’aquesta població, coronant un cimal de grans penyes, a 803 metres d'altitud, amb unes magnífiques vistes sobre la Plana de Vic.

El castell va tenir el paper de símbol del poder territorial, perquè ocupava un lloc molt estratègic. Hi ha una part dels segles X i XI, el sector de la cambra destinada a capella de la Santa Creu, ara del tot malmesa, i la resta és un gran mur d'una setantena de metres, del segle XIV.

Tres documents del 893, publicats en el Cartulari de la Catedral de Vic, parlen del castell. Això vol dir que estaria organitzat de molt abans, almenys des del 879, quan Guifré el Pilós va apoderar-se del comtat d'Osona.

Va ser concebut amb funcions de defensa i guaita, i els senyors de Taradell mai hi van viure; només hi havia un destacament de soldats.

A partir del segle XVI, va perdre tot valor estratègic i es va anar abandonant. Del segle XVII en endavant ja estava en ruïnes i abandonat. Recentment s’hi ha fet obres de consolidació.

Els forans i la gent amb fums l’anomenen castell de Taradell, però a peu pla sempre ha rebut el nom de castell de Can Boix, la casa de pagès veïna.

Hom no pot deixar d’admirar l’habilitat dels constructors d’un castell encimbellat damunt d’una roca i tampoc s’està de preguntar-se on carai van fer-hi els fonaments per durar el temps que dura.

Has d'anar al Castell d'en Boix

encara que vagis coix.

Des de 893 és documentat

i ara està molt enrunat.

Que bonic és el castell

que culmina Taradell.

LA CRÒNICA:

Amb la puntualitat que ens caracteritza, el diumenge 27 de gener a les 10 h. del matí ens disposem a emprendre la primera excursió de l’any 2008.

La primera parada va ser a Taradell per fer l’esmorzar a un lloc que ens va aconsellar un amable motorista. Ja amb forces suficients i sobrades ens situem al començament de la nostra caminada que plàcidament ens porta per un camí que volteja tota una serralada força rocosa amb una magnifica vista panoràmica d’Osona.

El dia és molt bo i ens permet de gaudir del plàcid camí i la fantàstica vista. Amb uns ¾ d’hora arribem al Castell a on trobem uns pares amb els seus fills que estan practicant un joc de pistes que s’anomena “geo-coaching” i que consisteix en que han de buscar un “tresor” amagat per uns altres tot seguint unes pistes penjades a Internet per els que han amagat el tresor (una tuper amb alguna tonteria a dintre)i quan el troben, ells hand’amagar una altra cosa per els propers que juguin aquest joc.

Estem una estona passejant per el castell, en Josep i en Lluís fan el reportatge gràfic d’una forma un tant patètica amb els seus telèfons mòbils i passem una estona intentant reconèixer els cims que veiem... Pedraforca, Matagalls, La Mola, etc.... I després anem a dinar a Puiglagulla, la Rosa marxa ja que té entrades per anar a veure el cul d’en Madaula. La resta dinem la mar de bé i després fem una passejada per la carena de Puiglagulla fins arribar a un indret amb una panoràmica impressionant sobre les Guilleries,... minut de silenci. Tornem cap a on tenim els cotxes i cap a caseta.

Un cop més hem gaudit d’un temps fantàstic, una passejada estimulant i energètica, un bon àpat i la millor de les companyies. A preparar-se per la propera...

3ª sortida: 23/12/2007 Castanyer d'en Cuch i la Casa del Bosc

INTRODUCCIÓ:

El nostre recorregut i una mica de cultureta:


Un cop ens haurem trobat, amb la puntualitat que ens caracteritza, i haurem fet el cafetó, seguirem amb els cotxes fins al pantà de Cànoves.
L'embassament de Vallforners no altera l'ambient, perquè el mur és de terra compactada i impermeable, i serveix de nucli d'una muntanyola artificial. Sobre aquest pujol s'hi han plantat arbres i arbusts a fi de simular que la presa és un paratge natural.
Allí deixarem tots els cotxes, excepte el dels Tonis que té permís per passar, i començarem una deliciosa caminada primer pel voltant del pantà i després ens endinsarem en un frondós i agradable bosc. El camí va pujant suaument i anirem gaudint de rierols i de la meravellosa vegetació del massís de Montseny.
Abans d'arribar a la Casa del Bosc, ens desviarem una mica per anar a veure el Castanyer Gros de la Baga d'en Cuch, arbre mil·lenari, ja mort, que a finals del segle XVIII servia d'aixopluc a un carboner i la seva família en la temporada que la gent del Montseny sortien a fer el carbó.
El seu tronc té una circumferència de més de 14 metres, buidat de la soca formant un estatge de 4 metres quadrats. Aquest estatge té una obertura pel costat de tramuntana i una altra pel de migdia. El carboner que l’habitava hi tenia instal·lat un jaç, una taula, seients i, fins i tot, aprofitant l'obertura natural que té a l'interior, una llar de foc on encara és visible el sutge de la xemeneia.
El castanyer (castanea sativa) és de la família de les fagàcies, originari de la Mediterrània oriental i introduït en l'època pre-romana. El seu nom deriva probablement de les ciutats de Kastania (a Tesàlia) o Kastanis (a Turquia).
Corpulent, de capçada frondosa, pot arribar a una alçària de 30 metres i viure alguns centenars d'anys. Les fulles són lanceolades i fortament dentades, d'uns 20 cm, de color lluent i caduques. Els castanyers floreixen al juny i donen les molt conegudes castanyes, que maduren a la tardor. La fruita va recoberta d'un pelló eriçat d'espines rígides i punxants.
La fusta és molt preuada per la lleugeresa, la flexibilitat i la tenacitat, de gra molt fi, per la qual cosa és usada en ebenisteria i per a cèrcols de bótes.
També ens dóna el taní, que és una substància emprada en adoberia per la seva capacitat de convertir les pells dels animals en cuir.

Quan arribem a la Casa del Bosc ens estarà esperant una estupenda Escudella Barrejada que menjarem davant la llar de foc. Tot un luxe per als nostres sentits. No us ho perdeu!


LA CRÒNICA:

Per als qui us pensàveu que això de caminar seria una falera passatgera, aquí teniu un altre mostra de com la “penya del morro fi” compleix el que promet.

Riure, menjar i caminar ( per aquest ordre i com sempre) es el que vam fer . Riure, vam riure pels descosits. Menjar, una escudella barrejada i una carn boníssimes per anar preparant els estómacs per al Nadal, i un vinet i un cava genials per afrontar la baixada. Caminar, mooooltíiiiissssim. La Montse hauria de buscar al diccionari el significat de les paraules : “dificultat” i “mínima”. El paisatge molt maco i el dia immillorable (es veu que la jefa li havia encarregat a en Picó).

En fi, un dia molt divertit, tot i l’absència de la Carme (a qui vam dedicar un brindis tot desitjant-li una ràpida recuperació) i de l’Ignasi (...no el deixarem venir a la platja nudista...) i malgrat l’estona que en Toni i en Miquel ens van haver d’esperar al cotxe (tanta, que gairebé no veuen el Barça !!).

Gràcies a tots per un dia genial !!!!!!!!!

2ª sortida: 28/10/2007 Rocamaura i massís del Montgrí

INTRODUCCIÓ:

Rocamaura i massís del Montgrí

El Rocamaura és un contrafort del massís del Montgrí que sobresurt a ponent de l’Estartit. Des del cim, a 225 m sobre el nivell del mar, es domina el poble i les illes Medes. L’Estartit, si bé devia ocupar-se ja de més antic, neix com a poble a partir del segle XVIII quan la pirateria havia minvat. Es tractava d’una petita població de pescadors que aprofitaren uns caladors de peix excepcionals. El seu desenvolupament ha anat molt lligat a l’activitat marítima. Els carrers de Santa Anna i de les Illes són els més antics d’aquesta població i avui en dia en són l’eix principal.
El massís del Montgrí s'eleva entre la mar, damunt la qual cau bruscament formant grans penya-segats, i la plana, al límit entre l'Alt Empordà i el Baix Empordà, dins el terme de Torroella de Montgrí. D’oest a est, s'afileren la muntanya d'Ullà, la muntanya de Santa Caterina (316 m), que té al cim el castell medieval de Montgrí, el Montplà i a continuació l'altiplà anomenat la Muntanya Gran. A l'extrem sudest hi ha dos turons similars anomenats Torre Moratxa i Rocamaura. El darrer, que cau encinglerat damunt l'Estartit, és el nostre objectiu.
A bans, però, ens arribarem fins al cap d’Oltrera per observar l’abrupte tram marítim del Montgrí, que és de costa rocallosa i feréstega, amb un relleu irregular format per puntes i caps que tanquen petits golfs, i que s’estén fins a Montgó. Hi ha cales petites, coves, illots i penya-segats que en algun punt arriben als cent metres d’alçada. El seu ric paisatge marí converteix la zona en una interessant zona de busseig.
Al massís, en contrast amb l'esponerosa vegetació de la plana empordanesa, gairebé no hi ha conreus ni arbrat (restes d'oliveres, garrigues, matollar, herbes aromàtiques...) i té una característica coloració grisa. A més, els incendis dels darrers anys han malmès molt els boscos de pi blanc i d’alzines sureres.
Tant des del cap d’Oltrera com des del Rocamaura tindrem una molt bona perspectiva de les illes Medes, que són geològicament la prolongació del massís del Montgrí. Pel seu caràcter esquerp i estratègic, a poc més d’un quilòmetre de l’Estartit, les Medes van ser niu de pirates i bastió militar. Per la seva importància biològica i ecològica, sobretot del seu fons, l’any 1990 van ser declarades parc natural marí.

CRÒNICA (en format Auca):

Primera estació (el despertar):
El despertador va tocar i a dormir em volia quedar
Sort que un bon cafè com nou em va deixar
A certes edats sortir de nit ja no és “plan”
Les sabates de muntanya a on estan?
Corrents que a can Toni-Carme vàrem anar
I ells ben equipats ja els vàrem trobar

Segona estació (el bocata)
Les dues guies ens esperen
Entre riure, bocata i cafè, les muntanyes ja s’esperen
El viatge és divertit
I el cotxe d'en Toni no és petit

Tercera estació (la Cala)
A l’Estartit hem arribat
I la bona vida s’ha acabat
Però primer el més important
Hem de reservar el Restaurant
La Muntanya comença a pujar
I en Miquel les “bambes” ens ha d’ensenyar
Al costat d’una caseta vam passar
I a tots l’enveja se’ns va disparar
Quan el camí es comença a complicar
La Carme, La Francesca i en Miquel ens van abandonar
La Rosa com un GPs va
I ningú la pot despistar
A la cala ens va portar
I la Montse un acudit va explicar
Una barca amb “negres vàrem observar
Una pastera serà?
Però la vista d’en Toni ens va aclarar
Submarinistes d’excursió va divisar
Desprès de la vista observar
Al·lucinats ens vàrem quedar
De tornada vàrem començar
Però l’esperit escolta us va excitar



Quarta estació (la súper pujada)
Amb la gana, el mal de peu vaig protestar
Però la colla excursionista em va fer callar
La pujada vàrem començar
I amb aire i vents em vàreu amenaçar
En Toni la marxa va encapçalar
La Montse la va tancar
La pujada dura va estar
Però fins el final vàrem arribar
La vista ens va al·lucinar
I les fotos ens vàrem realitzar
La baixada pitjor no va estar
I ningú el cul a terra va posar

Cinquena estació (la Paella)
Per fí el patiment vàrem acabar
I a la paella vàrem anar
La Carme, la Francesca i en Miquel, en espera
la cervesa les ha deixat amb estat alegre
la paella ben plens ens va deixar
i el vi alegria ens va donar

Sisena estació (el passeig)
Per la figura cuidar
Desprès vàrem anar a caminar
Per l’Estartit vàrem passejar
I a un cafè vàrem anar
A riure vàrem tornar
I el vespre va avançar
A acomiadar-nos vàrem començar
I petons ens vàrem donar

Setena estació : la tornada
Al cotxe ens vàrem ficar
I per el cansament i el vi, vàrem callar
A Barcelona vàrem arribar
I les ampolles els peus em van torturar

Vuitena estació (el resum)
Caminar i dormir poc és un disgust
Però amb bona companyia és un gust.

1ª sortida: 29/9/2007 El Bosc de la Grevolosa

INTRODUCCIÓ:


D'entre la diversitat de racons encisadors que s'amaguen per tot l'entorn natural del terme de Sant Pere de Torelló, n'hi ha un d'especialment admirable i estimat: la fageda de la Grevolosa. El lloc és poblat per centenars de faigs de mides extraordinàries: n'hi ha que arriben al metre de diàmetre i depassen els trenta metres d'alçada. Es tracta d'uns dels faigs més alts de Catalunya i alguns d'ells han estat catalogats com a monumentals. El silenci, la penombra i la immensitat de l'arbreda confereixen una màgia especial a l'indret, que sembla talment una catedral bastida per la natura.
En l’excursió al Bosc de la Grevolosa caminarem per la vall del Fornés, al veïnat de Sant Andreu de la Vola, i el recorregut ens permetrà conèixer un típic paisatge de muntanya mitjana humida, on les alzines deixen pas a les rouredes i fagedes. Al sotabosc, com el nom indica, el grèvol és abundant. L’indret, situat dins de l’espai natural de Puigsacalm-Bellmunt, està actualment afectat per la construcció del túnel de Bracons.

Per arribar a la Grevolosa es pot deixar el cotxe a l'alçada del quilòmetre 23 de la B-5224, a mig camí entre el nucli de Sant Pere i el Coll de Bracons, prop de La Vola. Arran de la carretera neix el camí que porta a la fageda al cap d'uns trenta minuts de caminada. Hi ha també un altre camí que comença al mateix Coll de Bracons i davalla fins a la Grevolosa.

Durada aproximada: de 2 a 2,30 h.
Desnivell: ridícul
Dificultat: mínima
A l'abast de tothom. Per mantenir-se en forma, fins i tot les persones d'edat avançada.
Ideal per recuperar la tranquil·litat d'esperit i refer- se de l'estrès diari.

LA CRÒNICA:

La primera sortida de la “Penya“ no va decebre ningú: Molt ben organitzada , hi va haver temps per tot: caminar, riure, menjar i també per reflexionar envoltats de natura.

A les nou del matí, com un rellotge, ens vam trobar amb la Montse a la Garriga, per continuar fins a les Masies de Voltregà per fer un cafetò i un entrepà a “Cal Peyo”. Amb les piles carregades, i la taula reservada per dinar, vam sortir cap al nostre destí: La Carme i en Miquel cap a Vic (molt bona la llangonissa , gràcies!!!) i la resta cap al quilòmetre 23 de la B-5224 a mig camí entre Sant Pere i el Coll de Bracons. Allà vam aparcar el super Kangoo en un revolt i vam començar la nostra aventura enmig de faigs, grèvol, tanques d’autèntica “enginyeria rural” , ocells.......un regal per als sentits . El nostre destí era una catedral gòtico-vegetal, de gegantines columnes de faig , una llum preciosa i un silenci que sabia greu trencar. Després d’uns minuts de reflexió i d’immortalitzar el moment (amb relliscada inclosa), vam començar a desfer el camí, per retrobar-nos per dinar.

Va ser un dia rodó, fins i tot el temps va acompanyar: només van caure quatre gotes mal comptades i res “d’agulletes”, potser per l’aquarius del Toni ? , potser perquè estem en forma ?.
Per cert, la lliçó magistral de fotografia la farem properament, quan hi siguem tots. No val fer campana !!